20
ag.

Reflexions per a gent inquieta, un dia qualsevol de vacances. Les meves 10 primeres personals.

És del tot assumit que el mes d’agost és el mes de vacances per excel·lència, per aquells que tenen la sort de tenir-ne, és clar. Altres potser tenen més sort i poden escollir fer-les al mes de juliol, amb la qual cosa podran gaudir de menys massificacions i d’un públic una mica més selecte. O aquells que prefereixen repartir aquest mes de descans contractual en fraccions que, degudament combinades amb festius de calendari i caps de setmana, permeten desconnexions curtes, intenses i més profitoses. Jo pertanyo voluntàriament a aquest darrer grup. Per això he recopilat pels del primer grup, els que fan vacances tot el mes d’agost, o els que no en tenen, per les raons que siguin, trenta-una reflexions per no avorrir-se ni un pèl. Per evitar un article massa extens, ho he dividit en tres parts. A continuació, les meves 10 primeres i molt personals. Que vagi de gust!

Què millor per encendre la reflexibilitat estiuenca que parlar de l’etern dilema de “Què és primer, l’ou o la gallina?. D’això se n’ha parlat des de la Grècia clàssica i avui encara dura. Se n’ha escrit milers d’articles, teories, llibres i, de ben segur, algun doctorat. Fa poc crec que aquest secret ha quedat descobert de la forma més senzilla. Només cal pensar una mica sabent que la gallina és un clar descendent dels dinosaures que, com tots sabeu gràcies a en Spielberg, són ovípars.

En algun moment una d’aquestes bèsties ferotges va sofrir alguna estranya mutació i va pondre un ou especial, diferent, únic, del qual va néixer una gallina. Així que, senyors i senyores, l’ou és anterior a la gallina.

Tal qual, dit i fet. A que heu sentit moltes vegades aquesta expressió. Però és realment així? És un acte de submissió? D’obediència compulsiva? “Què és primer, el dir o el fer? Per què molta gent diu faré això, allò altre, bla, bla, però finalment no fan res o només la meitat, o la meitat de la meitat. El més coherent és fer el que has de fer, i si ho fas dir a posteriori que ho has fet. No prendre riscos de dir el que faràs si no s’està ben segur de poder fer-ho, i donat el generalitzat incompliment de la paraula, millor fer que dir. Recordeu de que les promeses se les emporta el vent.

Qui no ha sentit afirmar que val més una imatge que mil paraules?. I és una gran veritat. Però “Què és primer, la imatge o la paraula? Què es una paraula? Sense entrar en una definició de diccionari o Wikipediana, ve a ser una ordenació de lletres a la que li hem donat un determinat significat i que es llegeix en veu alta com una conjunció de sons articulats. Però què és una lletra? És un signe, una representació gràfica. És a dir una imatge. I un conjunt d’imatges conformen una altra imatge diferent. En resum, que una paraula és una imatge. Per això és fàcil de retenir per molt diferent que siguin gràficament les diferents imatges que la constitueixen. Amb la qual cosa la imatge és anterior a la paraula. I Altamira n’és un altre bon exemple, encara més evident, però ara no toca parlar d’això.

L’altra dia, un amic de Facebook em comentava que ell no era creatiu. Com si per tenir aquesta qualitat havies d’haver fet necessàriament un màster per la UOC. La creativitat no és més que la capacitat de la ment per associar idees de manera nova o inventar objectes i solucions originals als problemes a què s’enfronta. I no us espanteu, però és una qualitat que no és exclusiva dels humans. Ara bé, “Què és primer, la innovació o la creativitat? La innovació és el resultat d’un acte creatiu. La gran majoria d’actes creatius no tenen per que ser innovadors. Alguns solucionen problemes quotidians sense relativa transcendència, altres tenen utilitat col·lectiva i alguns, poquets per sort, trenquen barreres i estereotips i acaben sent innovadors. Amb el que la creativitat sempre serà anterior a la innovació.

En aquest societat actual en que ja no es valora l’esforç i es persegueix l’èxit, la fama, la fortuna immediata, el pa per avui i la depressió per demà, “Què és primer, l’èxit o l’esforç? Doncs malauradament, s’està implantant l’èxit per davant de l’esforç. S’ha perdut l’esperit de sacrifici. Molts programes de televisió han inculcat aquesta visió surrealista. I Risto, agradi o no agradi, caigui bé o no caigui de cap manera, feia el difícil i odiat paper de despertador de consciències i falsos somnis. Tot per fer veure als concursants la crua realitat. De que a fora de l’acadèmia hi havia la pura, dura i salvatge jungla de bèsties ferotges, disposades a devorar-los sencers i sense contemplacions, a relegar-los a l’ostracisme o a l’últim prestatge a rans de terra amb el cartellet d’oferta. I així ha estat per a la gran majoria. L’autèntic èxit és el resultat d’un esforç descomunal que només alguns privilegiats poden assaborir. Un altre tema és pair-lo. Però el teu particular èxit pot ser realment resultat de petites coses diàries que has aconseguit i que ningú més que tu se n’adonarà i valorarà com cal. Així que l’esforç sempre ha de ser abans que l’èxit. A l’inrevés és una altra cosa.

A que a més d’un li han espetegat a la cara sense immutar-se un pèl: treballes o fas feina? Depèn de l’entonació rebuda, pot ser una ironia o una ofensa. Des de que vàrem fer l’error de baixar dels arbres, ens hem auto imposat de que s’ha de treballar per viure, o fins i tot, millor dit, viure per treballar. La gran majoria de mortals treballen en allò que no els hi agrada. Alguns, en canvi, fan d’allò que els agrada fer, una forma de treball. O dit d’una altra manera: han escollit veure les coses de forma diferent. Des d’un altre punt de vista: fer el que es faci, sigui el que sigui, però amb passió. És possible això? “Què és primer, el treball o la passió?

De vegades, tot comença com un treball qualsevol. Però llavors passa quelcom que ho capgira tot. I ara ve el miracle. Ja no és veu com un treball. És tot passió i ja no esperes al divendres, preludi del cap de setmana fantàstic . I si, a més a més, et paguen per fer-ho, doncs més que fantàstic. Així, que passió per davant del treball.

Si un es pregunta “Què és primer, el producte o el packaging? Tothom dirà sense pensar-s’ho un segon: el producte. Però realment és així? Amb marca blanca, busquem el producte que donem per suposat de que és bo per la marca que ho representa, encara que sigui més barat i passem del packaging? En marques conegudes, busquem el packaging anunciat i donem per bo el producte que conté, especialment per la marca que l’anuncia? Si l’objectiu és que et comprin un cop i prou, el packaging ha de ser seductor, llaminer i el producte, ja t’ho trobaràs. En canvi si l’objectiu és repetir la venda, fidelitzar el comprador, el producte ha d’estar a l’alçada de l’anunciat i de les expectatives del consumidor. Si no, no hi haurà repetició de la compra. Amb el que la cosa queda clara: el producte, sempre per davant del packaging, per descomptat.

En el món professional, les relacions amb els clients, “Què és primer, la empatia o la confiança? És de llibre transmetre confiança i crear empatia. Hem d’oblidar de primeres l’objectiu final que esperem, que és el de vendre els nostres serveis o productes. És posar-nos literalment en el lloc del client, en la seva pell, per conèixer-lo i comprendre’l i, fins i tot, fer-nos nostre el seu problema. I això s’aconsegueix sabent escoltar al client, que no és igual que sentir el que ens diu. Per què qui millor que ell pot explicar què li passa. Però no només s’ha de saber escoltar, sinó també entendre el que ens explica. Moltes vegades, ni ell mateix sap realment el que vol o espera de tu. Sap que et necessita, per sort, com a professional però no sap com el pots ajudar. Aquí entra la experiència i la habilitat en transmetre confiança al client per a que, arribat el moment, pugui explicar realment el que vol o desitja. Així que queda bastant clar que primer hem de preparar un terreny de confiança per aconseguir l’empatia necessària entre els dos interlocutors. I com diuen, un client que se sent escoltat i comprès el fa sentir-se el més important i a gust amb tu. És a dir, que se n’adonarà de que tens un valor afegit, quelcom d’especial i únic, i confiarà en tu, en els teus serveis o productes.

Ser o no ser. Sí. És la coneguda i més que repetida primera línia d’un soliloqui de Hamlet, de William Shakespeare. Però actualment, s’ha d’estar o s’ha de ser? “Què és primer, l’estar o el ser? Uns diran: per estar, primer has de ser. Uns altres diran: si no estàs, no ets. Altres, diferents dels altres, diran: essent el que ets, millor que no hi estiguis. I uns altres, diferents dels altres diferents diran: estiguis on estàs, és com si no ets. Diguin el que digui, avui en dia, en aquest món del 2.0, de la impressió 3D, de les YouTubers, si vols ser algú únic, has d’estar a les xarxes socials i a tot arreu, sí o sí. Així que primer has de ser i llavors buscar estar on vols i has d’estar, per llavors reafirmar el que vols ser. Ha quedat clar?

En un món tant competitiu com ara, molt similar a la cadena tròfica en que, malauradament, o menges o et mengen, trepitges o et trepitgen, aquesta lluita en humans es antropòfaga i agreujada per la crisi fins a extrems insospitats. Resulta més que fonamental, quasi imprescindible, diferenciar-se. Sigui producte, servei, persona o empresa. No val a badar i no és un camí fàcil. El fàcil és intentar assemblar-se a algú famós i cercar l’èxit ràpid i immediat. Igual passa amb productes. Però sempre seràs un copy, més o menys encertat, però un copy. El mèrit sempre serà de l’imitat. El complicat és ser diferent. Fer quelcom que no fa la majoria. Però amb això no n’hi prou. A banda de ser diferent, has de demostrar ser únic per ser competitiu. Però “Què és primer, ser diferent o ser únic? És bàsic fer o oferir alguna activitat, servei o producte que només tu tens o saps fer, i que la competència, que estarà a la expectativa, no pugui replicar fàcilment, ni ràpidament. Així que primer s’ha de ser diferent, tot buscant l’objectiu de ser únic. I el més important, mantenir-se únic. Poca broma, això.

Fins aquí, les meves 10 primeres i molt personals reflexions envers unes senzilles preguntes de tota la vida, per passar una estona divertida, qualsevol dia de vacances a l’agost.

I com deia un gran amic: i ara, si vols, et puc demostrar tot el contrari a l’enraonat. Però això, ara, no toca tampoc!

Pere Schell
Director creatiu de Schell / Disseny Integral
Serveis globals i coordinats de disseny i comunicació gràfica

Empleneu les vostres dades, la vostra consulta i ens posarem en contacte el més aviat possible per telèfon. Gràcies.

>